Aquesta ratapinyada de la família dels vespertiliònids es caracteritza per tenir un nas ample, el cap gran i el morro curt i quadrat. És endèmica de la costa est d’Austràlia, on habita tant selves tropicals humides com boscos més secs. Com moltes altres ratapinyades, s’alimenta d’insectes com arnes, formigues, escarabats o aranyes.

El lleó africà és un dels felins més grans del món: un mascle adult pot arribar a pesar 200 kg. Viu a l’Àfrica subsahariana, bàsicament en planes i sabanes, on s’alimenta d’ungulats. Durant els últims vint anys, la seva població s’ha reduït més del 40% a causa de la caça indiscriminada, la pèrdua d’hàbitat i el descens del nombre de preses naturals.

L’antílop aquàtic viu en zones de pastura pròximes a fonts d’aigua a l’Àfrica subsahariana. Els mascles d’aquest antílop tenen unes banyes que poden arribar a mesurar un metre. Les femelles prenyades s’aïllen entre els matolls per parir; un cop han nascut, les cries tarden menys de mitja hora a poder caminar soles, tot i que acostumen a quedar-se amagades entre dues i quatre setmanes.

La balena geperuda és un dels grans mamífers que existeixen en l’actualitat, ja que pot arribar a pesar fins a 40 tones i fer uns 20 metres de llarg. És, a més, una de les poques espècies de mamífers en què les femelles són més grans que els mascles. Les balenes geperudes fan grans migracions: des de la primavera fins a la tardor es troben en aigües fredes àrtiques o antàrtiques, on s’alimenten; a l’hivern, per contra, viatgen fins a aigües tropicals més càlides per reproduir-se.

Els bonobos són parents molt propers dels ximpanzés comuns (Pan troglodytes) i viuen a les selves del centre de l’Àfrica, al voltant de la conca del riu Congo. Tenen un pelatge negre molt característic, com la seva pell, també molt fosca. La seva població està en perill crític i continua disminuint cada any. Els perills més importants a què s’enfronta inclouen la caça il·legal (per a consum de carn, per fer de mascotes i per a fins medicinals), la destrucció del seu hàbitat i la falta d’educació de la població.

Els esquirols llistats viuen principalment en boscos frondosos de fulla caduca de l’Amèrica del Nord. S’alimenten d’una gran varietat de llavors, nous, fruits, bolets i fins i tot insectes. Tenen dos períodes de reproducció a l’any, i el període de gestació tot just dura un mes. La ventrada és abundant, d’entre 4 i 15 cries.

Els elefants africans ocupen una gran varietat d’hàbitats de l’Àfrica subsahariana. És l’animal terrestre més pesant (fins a 6.000 kg). Els seus famosos “ullals” són, en realitat, les dents incisives, i poden arribar a pesar 60 kg cadascuna. Les femelles tenen una cria cada 4-9 anys i l’embaràs dura gairebé dos anys. La gran amenaça a què s’han enfrontat –i s’enfronten encara– és la caça il·legal pel vori dels seus “ullals” i per la carn.

Actualment, la pèrdua i la fragmentació del seu hàbitat per l’expansió de la població humana també són factors que n’incrementen el declivi.

El manatí americà viu en una àmplia regió entre el sud dels Estats Units i el nord-est del Brasil. El seu hàbitat és aquàtic: aigües poc profundes a la costa, en rius, estuaris i canals. Són actius de dia i de nit, i fan pauses breus per descansar. Les femelles acostumen a ser més grans que els mascles i poden arribar a fer uns 4-5 metres de longitud. Són d’hàbits solitaris; mascles i femelles només es troben per reproduir-se.

El cangur vermell és endèmic d’Austràlia i viu en hàbitats àrids de les planes centrals. Tenen una cua molt forta, que suporta el pes de tot el cos; a més, és un punt d’equilibri quan salten i, juntament amb les potes, formen un trípode per descansar. Les cries, quan neixen, són molt petites (mesuren només 2,5 cm) i pesen menys d’un gram; han de recórrer el pelatge de la mare fins al marsupi, on es desenvolupen completament.

L’ornitorinc és endèmic d’Austràlia i és un dels animals més curiosos que hi ha. És un mamífer, però té bec d’ànec i les femelles ponen ous (són ovípares). A més, les femelles segreguen llet a través de porus sota la pell. A les potes posteriors, els mascles hi tenen un fibló verinós que els serveix per defensar-se dels atacants. En molts casos, aquest verí és letal, tot i que a l’ésser humà normalment només li causa un dolor intens.

El mascarell és una au que es distribueix a l’hemisferi nord de l’oceà Atlàntic i que passa la major part de la vida al mar. De fet, només es posa a terra per fer niu i cuidar les cries. Captura les preses fent capbussades en picat espectaculars des d’altures de fins a 30 metres. Les parelles són monògames i tornen als llocs de cria cada any. Les colònies són molt nombroses; les més grans tenen fins a 35.000 parelles.

Aquest dinosaure del Cretaci superior (70-65 milions d’anys) deu el nom a les tres banyes que té a la cara. Com els rinoceronts actuals, probablement dedicava la major part del temps a pasturar. Una de les seves característiques més vistoses és el sortint ossi frontal d’1,8 m d’ample, que podia haver servit com a armadura contra els atacs de depredadors com el Tyrannosaurus rex, encara que també es creu que va poder funcionar com a radiador de calor o dispositiu de senyalització o festeig.

El cocodril de Cuba viu en pantans d’aigua dolça de Cuba. No supera els 3,5 metres de llargària. Té entre 66 i 68 dents, adaptades especialment per triturar les closques de les tortugues, que, juntament amb peixos i petits mamífers, componen la seva dieta. Aquesta espècie està en perill crític d’extinció a causa de la caça il·legal i la hibridació amb el cocodril americà (Crocodylus acutus).

La tortuga verda viu en aigües tropicals i subtropicals de tot el món. Té una mida gran: arriba a pesar 200 kg i pot fer fins a 150 cm de llarg. En estat adult és bàsicament herbívora, mentre que els juvenils també mengen meduses, crancs, esponges i cucs. L’únic moment en què les femelles abandonen l’aigua és per pondre els ous (poden pondre de 100 a 200 ous!), mentre que els mascles no surten mai del mar.

Aquest dragó del desert és un rèptil endèmic d’un petit desert del nord-est d’Oman, a la península Aràbiga, que es va descriure l’any 2013. De mida petita i aspecte molt fràgil, sobreviu en les extremes condicions del desert, amb temperatures que superen els 45 °C, amagant-se sota la sorra i sortint només quan es pon el sol. S’alimenta d’insectes que sotja des de la base de les poques plantes que hi ha disperses entre les dunes.

Com la majoria de dragons, pon únicament dos ous, que diposita a la base dels petits arbusts i que abandona després de la posta. Aquest fràgil dragó és un bon exemple de la gran diversitat que encara queda per descobrir als deserts de dunes, un dels ambients més extrems i menys explorats del planeta.

Aquesta petita granota arborícola té un nom molt apropiat, callidryas, que en grec significa ‘preciosa nimfa d’arbre’ i fa al·lusió a la seva pell verda i als seus ulls vermells brillants. Aquests ulls són molt útils com a mecanisme d’alarma davant depredadors diürns. Viuen en boscos tropicals de l’Amèrica Central i del Sud, on s’alimenten bàsicament d’insectes. Són molt sensibles a canvis en l’hàbitat, per la qual cosa són bons bioindicadors ambientals.

El celacant o latimèria viu en aigües profundes i fredes de les costes de Sud-àfrica i Madagascar. Aquesta espècie és poc coneguda, ja que es creia extinta fins que se’n va capturar el primer exemplar l’any 1938. És un peix gran, mesura entre 1,5 i 1,8 metres i pot arribar a pesar gairebé 100 kg. El celacant és ovovivípar, és a dir, incuba els ous a l’interior del cos de la femella, però no s’estableix cap relació alimentària mare-cria.

El peix papallona de taca blava viu en llacunes i esculls de l’oceà Pacífic, des del Japó fins a Austràlia. El punt negre a la vora de l’aleta s’anomena ocel i serveix per confondre els seus depredadors, que es pensen que es tracta de l’ull i així el peix papallona evita els atacs al cap. S’alimenta exclusivament de coralls, així com de teixits morts i paràsits d’altres peixos.

El salmó és una espècie de mida gran (pot arribar a pesar 45 kg!) que viu en aigües de l’Atlàntic Nord, tant en aigües europees com americanes. Els salmons són peixos anàdroms, és a dir, que viuen en mars i oceans i remunten els rius per reproduir-se en aigües fredes i ben oxigenades. Quan són al mar, els salmons s’alimenten de petits crustacis, però quan remunten els rius per fresar deixen d’alimentar-se per complet.

El regne dels fongs inclou els bolets, els líquens, la floridura i els llevats, tots components importants de la biosfera. Els llevats van adquirir la seva unicel·lularitat de manera secundària, a partir d’ancestres multicel·lulars. L’espècie que es mostra aquí és el reig bord, del grup dels basidiomicets.
És al·lucinogen i una mica indigest, però no tòxic. Els xamans d’algunes tribus de Sibèria l’utilitzen per parlar amb els déus i hi ha historiadors que creuen que els víkings en menjaven abans de les batalles.

Els nucleàrids és el grup unicel·lular més proper als fongs. Són amebes que viuen en ambients aquàtics, sobretot en aigües dolces, i s’alimenten de bacteris. La seva morfologia és diversa, però totes tenen fil·lopodis (protuberàncies cel·lulars que les ajuden a ingerir les preses). La foto que es mostra és d’un nucleàrida que cultivem a l’IBE i del qual obtindrem el genoma complet per poder comparar-lo amb els genomes dels fongs.

Els animals o metazous constitueixen un dels grups eucariotes amb una multicel·lularitat més complexa.

Grup que inclou protists flagel·lats marins i d’aigua dolça que s’alimenten de bacteris. Representen el grup unicel·lular filogenèticament més proper als animals. Tots tenen una estructura característica, que és un collar de microvil·li (com cilis) amb un flagel. Amb els moviments del flagel són capaços d’atreure els bacteris i fer-los servir d’aliment. Salpingoeca és un coanoflagel·lat que té la capacitat de formar colònies, mitjançant divisió cel·lular incompleta.

Grup d’amebes amb fil·lopodis (protuberàncies cel·lulars) del qual només es coneixen dues espècies: Ministeria vibrans i Capsaspora owczarzaki, totes dues àmpliament estudiades a l’IBE. Representen un altre dels grups unicel·lulars filogenèticament més propers als animals i els seus genomes ens permeten desxifrar-ne l’origen. Ministeria vibrans, que és el que es mostra a la imatge, va ser aïllada del mar i s’alimenta de bacteris.

Capsaspora owczarzaki, aïllada de l’hemolimfa del caragol Biomphalaria glabrata, és capaç de formar estructures multicel·lulars mitjançant agregació de diferents amebes.

És un altre dels grups d’unicel·lulars emparentats amb els animals. Comprèn espècies paràsites de peixos i invertebrats. La majoria de les espècies inclouen un estadi multinuclear en el seu cicle de vida, abans de formar moltes cèl·lules noves, que seran dispersades.
A l’IBE en tenim diversos cultius. Sphaeroforma arctica es va aïllar de l’estómac d’un amfípode de l’Àrtic.

Grup que engloba diverses amebes flagel·lades i sense mitocondri (els pelobionts) més les entamebes. Entre les entamebes n’hi ha unes quantes de rellevància clínica, com Entamoeba histolytica, agent causant de l’amebiasi o disenteria amèbica, que produeix entre 50.000 i 100.000 morts humanes anuals. Pelomyxa són amebes multinucleades del grup dels pelobionts. Són relativament grans i viuen en zones anaeròbiques.

Els dictiostèlides són amebes que s’alimenten de bacteris. El Dictyostelium discoideum és un model de laboratori. Els dictiostèlides van adquirir també la multicel·lularitat de manera independent a fongs, plantes, algues i animals. En períodes d’escassetat d’aliment, desenes d’amebes es poden agregar formant un cos vegetatiu amb espores, a la manera dels fongs. Així, poden dispersar les seves espores.

Aquest grup eucariota engloba una diversitat considerable de protists, incloent-hi organismes de vida lliure, paràsits, simbionts i fins i tot alguns fotosintètics. Dins dels excavats hi ha diferents patògens humans, com Trypanosoma, Giardia i Trichomonas. Aquí es mostra una euglena. Els euglenòfits són fotosintètics, però van adquirir aquesta capacitat de manera secundària, en menjar-se els seus ancestres una alga verda de la qual van obtenir els plastidis.

Les algues vermelles (rodòfits) inclouen algues tant unicel·lulars com multicel·lulars, que van adquirir la multicel·lularitat de manera independent a les plantes. La majoria són marines. Chrondus crispus, o molsa d’Irlanda, és una alga vermella multicel·lular del grup de les gigartinals que es troba a les costes atlàntiques i s’utilitza com a emulsionant en la indústria alimentària.

El grup Cyanidiophyceae (Cyanidium sp., a la foto) és germà de la resta d’algues vermelles (rodòfits). La majoria són acidòfils (viuen en ambients àcids) i no desenvolupen els colors vermellosos típics de la resta d’algues vermelles, perquè no tenen alguns dels seus pigments.

Els caròfits són un grup d’algues principalment dulciaqüícoles. Dades moleculars mostren que no són un grup natural, ja que alguns dels membres estan directament emparentats amb el clade dels embriòfits. Aquí es mostra Chara globularis, caròfit multicel·lular que s’assembla morfològicament a les plantes.

El grup dels embriòfits o plantes terrestres va dominar la Terra i va adquirir una multicel·lularitat també complexa. Totes les plantes deriven dels caròfits i, juntament amb altres membres del grup Plantae, van adquirir els cloroplasts quan l’ancestre va incorporar un cianobacteri. Mimulus lewisii és nadiu de l’Amèrica del Nord i se sap que és pol·linitzat per abelles.

Chlamydomonas és un grup d’algues verdes (cloròfits) fototròfiques però unicel·lulars, i molt utilitzades en biologia molecular. A la foto es mostra l’espècie dulciaqüícola Chlamydomonas globosa.

Grup d’algues verdes (cloròfits) fototròfiques i multicel·lulars que creen colònies de forma esfèrica. La multicel·lularitat va aparèixer diverses vegades dins els cloròfits i fins i tot dins les algues volvocals, amb organismes amb colònies de 16 cèl·lules, d’altres de 32 cèl·lules, i el gènere Vòlvox (a la imatge), de milers de cèl·lules. Les colònies tenen dos tipus de cèl·lules: les reproductives (més grans) i les somàtiques (molt semblants a Chlamydomonas).

El grup Rhizaria és un dels grups més diversos d’eucariotes, la majoria predadors de bacteris però també amb representants fotosintètics. És també un dels grups menys coneguts perquè són difícils de cultivar, però inclou espècies de gran interès ecològic com els foraminífers o els radiolaris. La sorra d’algunes platges del Pacífic està composta bàsicament d’esquelets de foraminífers.

Els dinoflagel·lats tenen una gran importància ecològica, ja que són els grans components del fitoplàncton tant marí com d’aigua dolça. Són flagel·lats i unicel·lulars. Ceratium furcoides és d’aigua dolça i a la foto se’n mostra un exemplar aïllat del llac de Sanàbria, dins el projecte Agua, coordinat per Antonio Guillén.

També anomenats pseudohongos per la semblança amb els fongs, els oomicots són protists filamentosos, amb espècies tant sapròfites com paràsites. Tenen importància econòmica perquè parasiten plantes d’interès agrícola. Per exemple, el causant de la fam que va assolar Irlanda al segle XIX va ser l’oomicot Phytophthora infectans. Les dades moleculars, de fet, van mostrar que els oomicots no eren fongs com es pensava, i això explica la ineficàcia dels antifúngics que s’havien utilitzat habitualment per combatre’ls.

Les algues brunes (feofícies) representen una altra adquisició independent de la multicel·lularitat pels eucariotes. Tenen un paper important als oceans, tant com a aliment com pels hàbitats que formen. N’hi ha d’enormes, com el varec. Fucus spiralis és comú a les costes atlàntiques d’Europa i de l’Amèrica del Nord, on es pot trobar adherit a les roques.